Notícies

Esperant el plor sota un cel blau

A la Terra Alta no hem vist ni neu ni aigua. Sí que han baixat les temperatures però també hem tingut dies radiants com mostren les fotografies d’aquest article.  Són d’un passeig entre vinyes, a Batea, el passat cap de setmana. La planta està encara en repòs, però intuïm que aviat començarà a circular la saba, de nou, pel cep. I podrem contemplar aquest moment tan especial i màgic que és el plor. A la ferida de la poda, veurem com s’inicia el nou cicle vegetatiu de la planta. I ja començarà el compte enrere cap a la verema de 2023 de Cellers Tarroné.

Ens fa falta aigua. Les reserves hídriques a Catalunya estan sota mínims. Les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua són preocupants, estem a un 28% del total de la capacitat dels embassaments. I a la vinya ja acumulem diferents anyades amb set. El nostre és un paisatge de secà, resistent i resilient, però cal que plogui perquè la planta pugui desenvolupar-se amb normalitat, patint com li pertoca, però trobant escletxes d’aigua que l’alimentin i la sustentin. Més encara quan a la falta de pluja s’hi sumen les altes temperatures i les onades de calor.

Quan sortim a caminar vinyes, observem el nostre paisatge i prenem consciència de la necessitat de cuidar-lo. Hi ha horitzontalitat, molins per generar energia verda (masses!), una terra austera de panal que fa especials els nostres vins, i molta vinya vella. I sàvia. Els ceps tenen formes enrevessades i han esdevingut arquitectures naturals que resisteixen amb molta dignitat el pas del temps. Ceps plantats en vas que donen raïms concentrats i expressius. Ens preguntem quantes mans hauran treballat aquestes vinyes? A la seva pell hi ha impresa la genètica de la família, dels desitjos i de les voluntats, del respecte i de l’estima de la gent de pagès, que vol viure connectada amb la terra i de fer vi.

No hi ha quasi paraules per definir-los, però sempre hi ha poemes que els fan justícia. Com aquest de Perejaume publicat a Pagèsiques, dedicat a la llum, que alimenta els ceps i també ens alimenta a nosaltres:

Una terra plena de llum.
Una terra on la llum s’hi acumulés,
encesa i sumada:
tota una heretat de llum.

Una terra amb tots els cels ajaçats,
drets tot just com turons
que s’alcen matinals
i es ponen per l’obaga.

Si podíem portar la terra a la llum!
Si la sabíem pujar dreta,
que no es marcís,
en un cultiu ardent i celeste de llum!