Lectures per hivernar

By 25 novembre, 2020desembre 2nd, 2020Notícies

“Terra,

saliva,

teixit de fruites i d’aromes,

paisatge de la fam i de la mort,

t’estrenyo entre els meus dits,

et retinc entre els llavis,

t’esculpeixo amb el tacte,

et vesteixo de somnis”

Carles DuarteTerra

Les  primeres gebrades ja han cobert els ceps de la Terra Alta. Encara no son a terra totes les fulles, però el blanc cristal·lí s’estèn a primera hora del matí sobre el mosaic de tonalitats que és la vinya a la tardor. Els freds matinals ens recorden que aviat mudarà la fesomia del paisatge. Els ceps, despullats, començaran a nodrir-se d’hores de fred. I amb el fred, la calma, la quietud, els silencis… La saba deixa de córrer amunt pel tronc de la planta. Temps de repòs, de contemplació, de pausa necessària per iniciar un nou cicle vegetatiu. El gebre són “cristalls de glaç que, en temps de fred, la boira diposita principalment sobre superfícies verticals, a les puntes i a les arestes dels objectes, i poden formar gruixos considerables creixent de cara al vent”, diu el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

Per a nosaltres, el gebre és un petit miracle, un de tants altres que visualment i biològicament ens regala el planeta terra. És l’advertiment més clar que l’hivern ja és a la vora. Les estampes de fred inspiren romanticisme i poden semblar bucòliques vistes a distància. El cos que les treballa ha d’estar-hi preparat i disposat. A Cellers Tarroné ens admira la força interior amb què molts homes i algunes dones treballen les vinyes quan la meteorologia no és gens favorable. Sense ells, l’esdevenir del cep, l’ampolla de vi, no seria mai possible.

En aquesta entrada compartim imatges dels primers dies freds a la vinya i una relació de textos que poden semblar inconnexos d’entrada, però que tenen dos denominadors comuns, que són inspiradors i que proclamen el respecte per la terra i per les formes de vida que se’n deriven.

“Cuando se estudia más detenidamente su historia, se siente una profunda veneración por la tierra, que hoy lamentablemente está expuesta a una explotación total. Está siendo deteriorada a fondo. Deberíamos volver a aprender a asombrarnos de la tierra, de su belleza y su extrañeza, de su singularidad. En el jardín experimento que la tierra es magia, enigma y misterio. Cuando se la trata como una fuente de recursos que hay que explotar, ya se la ha destruido”

Byung-Chul HanLoa a la tierra. Un viaje al jardín” (Herder Editorial)

“Si nuestra naturaleza es alegría, sencillez y serenidad, es justamente en la naturaleza donde encontraremos todo eso en versión original no manipulada. Por una cuestión de afinidad y resonancia, un paseo por los bosques nos devuelve a lo esencial. De repente, nos sentimos bien porque ahí las cosas ‘son como son’. No hay artificios; los árboles no están pintados, no posan, no impostan, no mienten… Están allí para que contemplemos su humilde majestuosidad, para que disfrutemos de su color y sombra, del canto de sus hojas al viento, del maravilloso olor de su madera, para que tomemos sus frutos o para que simplemente acariciemos su corteza, para que los abracemos incluso”

Álex Rovira i Francesc MirallesAlegría“. Zenith Editorial

“Aquests moviments, que tenen trets ecofeministes, es caracteritzen perquè disputen la centralitat de la vida, creen treball i protagonismes i lideratges compartits i col·lectius. S’hi produeix un procés emancipador per a les dones, agents actives de resistència, lluita i canvi, i el propòsit d’aquestes lluites és la vida mateixa. No es pretén donar la vida per una causa major, sinó que la causa és la vida mateixa. Això genera una classe de mobilització situada, afermada, arrelada a la terra i als cossos”

Yayo Herrera “Allò que és personal és polític: ecofeminismes als territoris del Nord Global”. Article publicat al llibre “Per què les dones salvaran el planeta” (Raig Verd Editorial)

“En la simbiosis del bosque, no sólo los árboles intercambian información de este modo, sino también los arbustos y la hierba, y en realidad todas las plantas. Si embargo, cuando vamos por campos de labranza, la vegetación se vuelve muy silenciosa. Nuestras plantas de cultivo han perdido la capacidad de comunicarse ya sea por encima de la tierra o bajo ella. Se vuelven prácticamente sordas y mudas, por lo que son presa fácil para los insectos. Éste es uno de los motivos por el que la agricultura moderna utiliza tantos insecticidas. Quizás los agricultores deberían aprender un poco de los bosques e introducir algo más de carácter silvestre y con ello más locuacidad a sus cereales y patatas”

Peter WohllebenLa vida secreta de los árboles“. Ediciones Obelisco